Friday, April 5, 2019

VAQUES PRESSEGUERES

Pels volts del Montseny hi havia un grup de vaques, fa uns anys, que van decidir no donar més llet. Creien que la competència era massa gran i no podien fer front a la llet que venia de les vaques del Pirineu, ja que la qualitat era molt bona i en produïen en molta més quantitat. Així, doncs, fent cas a les lleis del mercat per les quals t'has de reinventar constantment i has d'escoltar el que et demanen els possibles consumidors, com que en aquella època hi havia una tendència, petita encara però creixent, que afirmava que el consum de llet de vaca no era gaire bo per a l'organisme d'un humà adult, van fer una assemblea i van decidir per unanimitat que a partir d'aquell moment traurien suc de préssec.

Immediatament van crear una cooperativa des de la qual portarien a terme la seva activitat comercial, però aviat van descobrir que la seva gesta no era ni de bon tros tan fàcil com l'imaginaven. Ja ho intentaven, ja, però no aconseguien treure suc de préssec ni de conya. Alguna va arribar a treure unes gotes de llet de civada i alguna altra encara va aconseguir algunes gotes de llet d'ametlla. La que va anar més enllà diuen que va treure 10 cl de llet de soja. Però ni rastre de suc de préssec.

Un dia es van reunir amb els pagesos del voltant i van demanar-los si podien plantar presseguers al voltant dels prats on pasturaven, ja que creien que si menjaven molts préssecs potser aconseguirien treure suc d'aquesta fruita, però no comptaven amb dos factors importants; primer de tot, que la temporada dels préssecs és a l'estiu i que al Montseny a l'hivern no n'hi ha perquè hi fa fred, per tant s'haurien de plantejar la migració cap al sud en èpoques de fred, com fan els ocells, o intentar tirar per la llet de soja a l'hivern; i en segon lloc, no havien previst que algunes d'elles eren al·lèrgiques als préssecs i van acabar morint asfixiades quan van provar-los i se'ls va inflar la gola fins que no van poder respirar més.

Així, les que quedaven van posar-se a menjar préssecs i anaven intentant treure'n el seu suc, però de nou, res: llet de civada, llet d'ametlla o llet de soja; aquesta vegada dues van aconseguir treure llet d'ovella i una va treure uns centilitres d'orxata. Però elles continuaven fermes amb la seva gesta. Veient el que havien aconseguit fins aquell moment no podien deixar-ho córrer. Les vaques del Pririneu es riurien d'elles a la pròxima convenció anual de vaques catalanes, si no ho aconseguien. Fins al cap de dos anys no va haver-hi cap progrés significatiu. Aquell estiu va fer molt bon temps i hi va haver una collita de préssecs molt abundant. Les vaques van atiborrar-se d'aquella fruita i va ser a finals d'agost quan una d'elles va aconseguir treure unes gotes de suc préssec. A partir d'aquest cas, que semblava un cas aïllat, van començar a sortir més casos iguals i semblava com si la primera hagués destapat allò que les oprimia. Era una qüestió d'auto-suggestió, es deien. A partir d'aquell moment totes van aconseguir entrar en sintonia amb l'univers i els seus desitjos es van fer realitat. El regne animal estava perplèx, ja que havien fet un descobriment que podia canviar-los la vida a tots.

Les vaques del Montseny eren l'enveja de totes les altres, ja que la seva cooperativa havia aconseguit en cinc anys uns beneficis inigualables, que ni les vaques frisones del Tirol. Algunes van anar de gira per Europa ensenyant els seus progressos a les altres races del vell continent. També organitzaven retirs espirituals per trobar-se a elles mateixes i poder aconseguir allò que desitjaven.

Però això de treure suc també va comportar alguns problemes. En una assemblea de la cooperativa, un sector no va estar d'acord amb els preus que s'acordaven, ja que creien que havien de ser més alts perquè els havia costat molt arribar fins aquell punt de produïr suc de préssec, però les altres argumentaven que el preu del producte havia d'anar en consonància amb la producció de préssecs, ja que creien que el seu do es devia a la quantitat de préssecs que ingerien. Això no només va provocar una escissió en el sí de la cooperativa, sinó que va fer aflorar dues corrents de pensament boví totalment oposades: el Vacapresseguisme, que creia que l'adaptació al medi era crucial pel fet de treure suc de préssec; defensaven la idea que si no haguéssin menjat la quantitat de préssecs que van menjar no haguéssin aconseguit mai la seva gesta. Pel contrari, va esclatar una altra corrent filosòfica creacionista, que afirmava que ja tenien aquest do per dret diví i que només era qüestió de voluntat i d'auto-suggestió.

Però tornant a l'assemblea, aquelles vaques que van decidir marxar i crear el seu propi clúster boví, en la seva acta fundacional van decidir que a partir d'aquell moment deixarien de produïr suc de préssec i començarien a produïr mel. I així ho van fer. Els va portar un temps, però com que ja tenien l'experiència anterior van reprogramar els seus cervells per tal que no els costés tant. Així que van començar la seva activitat empresarial traient mel. Però de nou, no comptaven amb un altre factor. Quan van decidir treure suc de préssec, aquests no es podien queixar perquè eren una fruita, però les abelles no són una fruita i van demandar-les per intrusisme laboral. El jutge va dictar sentència i aquesta va ser favorable a les vaques, que havien al·legat que la mel de vaca no tenia res a veure amb la mel d'abella i que les seves activitats eren totalment cohabitables. Però en un any les vendes de mel d'abella van reduïr-se en més d'un 50% respecte l'any anterior i va provocar un desastre econòmic de proporcions inimaginables en el sector apicultor. El Crack del 29 va ser una broma, comparat amb allò.

Un bon dia, doncs, les abelles es van reunir i van decidir que no produirien més mel, sinó que a partir d'aquell moment es dedicarien a fer teranyines i fabricarien seda. Així ho van fer i veient l'èxit que les vaques havien tingut en les seves gestes aviat van començar a sortir-los fils de seda dels seus fiblons.

Però, evidentment, les aranyes també tenien alguna cosa a dir-hi... 


Monday, November 26, 2018

PRAGMATISME


A vegades intento imaginar com seria el món si tot fos més fàcil. No sé, per exemple, figureu-vos que existissin unes esportives que corressin soles. Que tu no haguessis de moure els peus. Llavors sí que donaria gust anar a passejar el gos o anar a córrer pel parc. És clar que llavors no tindria gaire sentit si no exercitessis els músculs. O perquè no? Imagineu-vos que els nens no parlessin fins als vint anys. Segur que els pares dormirien més tranquils durant molt més temps. A més, l’economia familiar en sortiria beneficiada, ja que no demanarien diners tot el dia quan tinguessin quinze anys. I si poguéssim volar, o teletransportar-nos? Arribaríem amb molta més facilitat i molt més ràpid a tot arreu i no contaminaríem tant, de ben segur. El que també estaria bastant bé seria poder triar els teus somnis cada nit: “Aquesta nit m’agradaria somiar que em segresta la Cameron Díaz durant un dia i fa el que vol amb mi i m’obliga a sopar a El Bulli”. I si els peatges de les autopistes fossin com els McAutos? Per exemple, si tu vols anar des de St. Celoni fins a Barcelona, a l’entrar a l’autopista agafaries el ticket amb el número de torn. Al peatge de La Roca hi hauria números a cada caseta que serien els torns pels que passa cada una. Quan fos el teu torn, t’acostaries a la caseta:

-              Burguer-Peatge La Roca, digui…
-              Voldria un menú Teletac.
-              Patates Martorell o del Papiol?
-              Martorell. I per beure una Abertis-Cola, siusplau. I posim un Mollet-Sundae de xocolata per postres.
-              D’acord, seran 8’70.
-              És molt car, no?
-              Són 5’50 del menú més 3’20 del peatge. Al peatge de Mollet pot recollir el que ha demanat. Ah! i prepari 1’50€ més que ha de tornar a pagar.

Una altra cosa que seria gratificant seria poder trobar una llàntia meravellosa i que en fregar-la en sortís un geni: “Et concediré quatre desitjos, però no puc fer que s’enamorin de tu ni puc ressuscitar els morts.” “Quatre desitjos? El conveni laboral dels genis de llàntia no us obliga a concedir-ne un màxim de tres?” “Sí, però podem fer promocions de tant en tant, és una oferta temporal.” Els meus desitjos:
1· Desitjo que una nit d’aquestes Audrey Hepburn em canti Moonriver a cau d’orella abans d’anar a dormir.
2· M’encantaria poder volar amb la meva pròpia inèrcia.
- Però noi, no pots demanar coses més normals, com fortuna, fama i salut? O la immortalitat?
- Ai, no... La immortalitat ha de ser molt avorrida; i més cap al final.
3· Vull ser omnipresent.
4· Desitjo que em concedeixis quatre desitjos més. O millor encara, que siguin infinitat de desitjos.
O potser aquest seria el primer desig, així, quan s’acabessin els desitjos infinits, encara me’n quedarien tres...
A mi, però, personalment, el que em faria molta gràcia seria que hi haguessin agències (o botigues, que són més barates) on poguessis comprar un bon dia, tal com predicava aquella cançó de l’Adrià Puntí. Imagineu-vos anar a la botiga i dir:
- Bon dia, vinc a comprar un bon dia.
- Sí, què hi voldria?
- Quina és l’oferta del dia?
- Miri, avui la boira està bastant bé de preu. Surt a dos euros i mig la mitja hora.
- Mmm... No, avui no em ve de gust, la boira. Posim tres hores de sol al matí, una hora de pluja al migdia...
-Perdoni, però com molt bé deu saber, perquè hi hagi pluja, abans hi ha d’haver, com a mínim, mitja hora de núvols. Si vol li podem fer un pack i li sortirà millor de preu.
- És veritat, perdó. Doncs tregui’m mitja hora de sol del matí i m’hi posa núvols; això sí, que l’ambient sigui càlid i agradable, amb un % d’humitat baix, siusplau.
- Sí, molt bé, què més?
- L’hora de pluja hauria de ser per allà la una del migdia. Després, que torni el sol i m’hi pot posar mitja hora d’arc de Sant Martí, també, que aprofitaré per fer algunes fotografies.
- El sol vol que surti progressivament o de cop?
- No, de cop. Cap a les tres. I que duri fins allà les vuit, siusplau. Sí, així estarà bé, unes cinc horetes de sol. Després em podria posar una posta de sol amb un cel rogent que duri una hora més...
- Un moment siusplau.
La dependenta es gira un moment per comprovar alguna cosa mentre el client li mira el cul i ella es gira i ho veu.
- Ostres! Sí que em sap greu, però és que se’ns han acabat els cels rogents. Calculem que no en tindrem fins la setmana vinent- contesta amb un fil de recel en l’entonació.
- Llàstima! Doncs posi'm un cel destapat. Després que es vagi fent fosc a poc a poc i a la nit que no hi hagi núvols. Un cel destapat amb moltes estrelles. Ah, i una pluja d’estels, siusplau. Per allà les onze.
- La lluna com la voldrà? Tenim unes llunes plenes que estan ben fresques; ens acaben d’arribar.
- Perfecte! Pòsime’n set hores.
- Molt bé, alguna cosa més?
- No, ja estarà bé. Quant serà?
- Seran 137,56€. Pagarà amb targeta o en efectiu?
-Amb targeta.
Mentre esperen la màquina de les targetes, el client conversa amb una altra persona que està fent cua darrere seu i és clar, com que no es coneixen parlen del temps, evidentment:
- Fa un bon dia avui, eh?
- I tant! I compto que durarà.
- Ui, no ho sé pas. He vist uns núvols per allà baix…
- Doncs no deuen pas ser els meus; jo els he demanat per d'aquí a dues hores.
Acaba la màquina de les targetes:
- Molt bé. Signi aquí siusplau. El vol per emportar o se’l prendrà aquí?
- Me’l prendré aquí. Avui no vaig de viatge enlloc.
- D’acord, doncs. No oblidi que si té algun problema o no li ha anat bé té quinze dies per venir a reclamar. Només ha d’entregar el ticket de compra.
- Perfecte, moltes gracies, adéu.
- Passi-ho bé i que tingui un bon dia.

Una setmana més tard, a la botiga:
- Hola, bon dia, què hi voldrà?
- Sí, miri, eh... Vaig venir la setmana passada a comprar un bon dia. Se’n recorda de mi?
- Ah, sí, vostè és el de la pluja d’estels, no?
- Sí, això mateix, exacte, el de la pluja d’estels. És que, sap...
- Avui sí que tenim cels rogents, i si vol també està d’oferta la lluna plena. Els arcs de Sant Martí...
- Prou! No vinc a buscar ofertes. Miri, encara l’estic esperant, la pluja d’estels. A més, em va posar una tempesta en comptes d’una mica de pluja. El % baix d’humitat va resultar ser del 90% i per postres no va aparèixer l’arc de Sant Martí per enlloc. Espero que tinguin llibre de reclamacions...
El client s’en va empipat, mentre la dependenta s’inclina endavant amb la barbeta sobre la mà mentre sospira i es diu per sí mateixa:
- Aaaaaiiii!! Mai plou a gust de tothom...

Thursday, January 11, 2018

LA GUERRA DEL COTÓ

(Llegeixi’s ràpid)
(Vull dir…que si jo personalment ara t’estigués explicant aquesta història te l’estaria narrant bastant ràpida. D’això jo en dic literatura efímera, tant per la forma com pel contingut. Veureu, aquest conte és entretingut, delirant i fins i tot podría arribar a semblar-vos divertit, però no us enganyaré, no és que tingui massa sentit. Per això insisteixo en què s’ha de llegir una mica lleuger, ja que és una història ràpida i fàcilment assimilable. Com si us l’estigués explicant un locutor de radio d’algun programa d’humor o, encara millor, un locutor de futbol.)

Hi havia una vegada, en una època no gaire llunyana i en un lloc bastant proper, un rei que es deia Inditex III “el desfibril·lador”. Inditex era fill de Massimo Dutti, que no va regnar perquè al seu país hi havien instaurat una república. Inditex III va recuperar el tron quan va guanyar la guerra de la lycra. La seva casa tenia un lema: El rei sempre seu al seu tron. I segurament no li faltava raó; pesava 130 Kg. Tenia una filla, la princesa Zara. També tenia dos fills bessons (és estrany; us heu fixat que en la història de les dinasties monàrquiques no n’hi ha gairebé mai, de bessons?). Els dos fills menors del rei es deien Pull i Bear. A Inditex li donaven suport les cases dels marquesos d’Oysho, per la línia més íntima i la dels barons Von Bershka, cosins del rei. També tenia el suport del papa Stradivarius XXXVI, a qui havia jurat fidelitat. Inditex III tenia un imperi molt gran, però les seves terres tocaven les de l’emperador Celio XI“el poderós” i sempre tenien disputes. En aquells anys hi havia disputes per una terra de ningú que tots dos volien. Aquella terra era molt productiva perquè estava coberta de camps de cotó per tot arreu. Tots dos regnes volien tant sí com no el control d’aquella zona. I així van començar la que amb el temps s’ha anomenat la “Guerra del Cotó”.
Si hem enumerat els membres de la família d’Inditex, ara toca fer-ho amb els de la família de Celio el poderós. Celio era fill de NafNaf VIII “el desmembrador”, que havia mort en la batalla de DenimLa seva casa també tenia un lema: S’acosta…massa. Per aquelles casualitats de la vida tenia els mateixos fills que Inditex III. Una filla, la princesa Pimkie i dos fills bessons, a qui va anomenar Jack i Jones. Celio tenia el suport dels comtes d’H i M per part de pare i dels ducs de Primark per part de mare. També rebia el suport de l’arquebisbe d’Springfield, a qui havia promès ser el cap de l’església dels 21 botons si l’ajudava amb la Guerra del Cotó.
La guerra feia alguns anys que durava i s’havia quedat encallada en un punt de brutalitat demencial. Cada dia els dos bàndols perdien molts efectius en batalles sanguinaries que no resolien res. Però hi havia algú que se’n beneficiava. Hi havia un home que estava entre els dos costats de la lluita, però que només tenia un objectiu: guanyar la guerra i quedar-se amb totes les terres. Ell era un burgès que venia armes als dos bàndols i a més feia d’agent doble. Enganyava els homes dels dos reis i teixia estratègies complicadíssimes per aconseguir que les pèrdues dels dos monarques fóssin descomunals i així anar guanyant terreny ell. Es deia Lord Mango. Era el primer ministre de la Republica Independent del Cotó. Per sobre seu només hi havia un home, en aquella terra tant disputada per Celio i Inditex. Emidio Tucci, el president de la república, que s’havia guanyat la confiança del poble amb els anys, però políticament estava mort, ja que diferents afers extraoficials havien desgastat la seva imatge, a part d’una pèssima gestió econòmica que la gent rebutjava. En aquells temps, Lord Mango tenia una clara imatge de vencedor a les properes eleccions.
Lord Mango va aconseguir tant en tant poc temps, que la guerra aviat es va desencallar. Lord Mango va sortir victoriós d’aquella gesta. Va fer assassinar Emidio Tucci pels seus seqüaços i així va esdevenir el màxim mandatari d’aquell territori tant productiu. Inditex va morir d’un atac de cor després d’ingerir grans quantitats de menjar en un banquet organitzat per celebrar que havia guanyat una batalla. Celio el poderós va morir a la guillotina quan Lord Mango el va fer decapitar, juntament amb els ducs de Primark i els comtes d’H i M. Els prínceps Jack i Jones i Pull i Bear van morir uns a les mans dels altres en una batalla quan es van clavar les espases al mateix temps, Jack amb Pull i Jones amb Bear. Les princeses Pimkie i Zara es van casar després de renunciar a la seva part del regne, tot i que uns anys més tard es van afiliar a una secta autodestructiva i es van fer l’harakiri juntes. La casa d’Oysho va desaparèixer, arruïnada, sense el suport del rei Inditex. Els Von Bershka van morir en un assalt a casa seva perpetrat pels sicaris de Lord Mango. L’arquebisbe d’Springfield va ser trobat penjat a la seva cambra una nit amb una nota que deia “sense el membre de Celio el Poderós la vida no té sentit”. El papa Stradivarius XXXVI va morir enverinat pels seus cardenals en una lluita indomable pel poder de l’església. L’únic que va quedar viu va ser el pare d’Inditex, Massimo Dutti, que amb els ulls brillants aixecava els braços i la vista cap al cel mentre saltava i clamava “Visca!! Aquesta és la meva!! Per fi seré rei!!”. Però no va poder regnar perquè Lord Mango va tornar a instaurar una república.

Tuesday, September 12, 2017

REVOLUCIÓ SUBMARINA

Al parlament de la Nació Submarina de l’Atlàntic (NSA), s’hi debaten els pressupostos generals per al pròxim exercici:
- Té la paraula el partit feminista Sirenes Actives (SSAA)- comença el President del Parlament.
- Nosaltres creiem que s’hauria d’invertir més en l’educació dels nostres fills. Al cap i a la fí ells són el futur de la nació.
- Invertirem en educació el mateix que vam invertir-hi l’anterior campanya.- respon el Primer Ministre i líder de la federació demòcrata-cristiana dels Dofins Democràtics Unificats (DDU).
El partit d’ultradreta Sardinada Nacional (SN) Llança una dura crítica contra el Govern:
- Haurien d’invertir en policia. La seguretat nacional està obsoleta i desbordada, després de l’allau d’immigrants que estan entrant al nostre país des del Mediterrani creuant l’estret de Gibraltar.
- La cartera d’Interior està fent tots els possibles per frenar l’arribada massiva de gambes del Mediterrani al nostre territori; i els puc assegurar que no escatimem ni esforços, ni policia, que no en falten pas.
Agafa la paraula el Partit Conservador dels Taurons Populars (PCTP):
- L’exèrcit necessita més adeptes. No podem fer front al deute que tenim amb els Estats Humits del Pacífic. Els vam prometre que els ajudariem en la guerra contra el Mar del Nord. Necessitem més armament.
Aviat reben resposta del Partit Socialista dels Bacallans (PSB):
- A vostès el que els passa és que després de la dictadura només busquen pares. La transició els va deixar orfes.
- Silenci, siusplau. Silenci!- salta el President del Parlament- No parlin fins que no sigui el seu torn. Té la paraula el Partit Ecologista de les Balenes-Algues Verdes (PEB-AV).
- Creiem que s’ha d’invertir molt més en el medi ambient. Estem vivint entre les llaunes i botes que llançen els humans. Per no parlar de les bosses d’escombraries…
La ministra de Medi Ambient:
- Ja tenim el nou projecte de finançament per a la nostra cartera. Estiguin tranquil·les que estem avançant en aquest camp.
El Partit Independentista dels Mol·luscs del Nord-Est (PIMNE) prèn la paraula:
- El nostre territori dóna més diners a l’Estat que els altres. I, en canvi, rep molt menys. Volem un finançament autònom.
- Això és impossible. Trenca tots els esquemes de l’economia del país.- diu el ministre d’Hisenda.
- Té la paraula el Partit Comunista dels Raps.
- Nosaltres volem una sanitat pública i de qualitat. Més inversions en hospitals i en personal especialitzat. Més ajudes en forma de beques per a l’investigació mèdica.
La ministra de Sanitat contesta:
- S’està invertint en aquest camp. El que no es pot pretendre és una sanitat pública. El nostre país no ho pot assumir.
- Però sí que pot assumir els seus sous i els xalets il·legals que es fan vostès, no?
- Siusplau, se’ls ha acabat el torn. Silenci!- el President del Parlament fa una crida a l’ordre- És el torn del Partit Anarquista del Plàncton Marí (PAPM).
- Nosaltres creiem que després de la devastadora dictadura exercida pels calamars gegants s’hauria de considerar poder fer una Llei de la Memòria Històrica Col·lectiva. S’ha de preservar la memòria dels nostres avantpassats combatents contra la dictadura. És el mínim que podem fer, no?
- Sí home, i què més volen, que aixequem monuments als seus caiguts?- salta el portaveu de SN.
- Té la paraula el Partit Monàrquic de les Meduses (PMM).
- El Rei Tritó hauria de tenir més pes a l’Estat. Com a cap de l’exèrcit ha de cobrar molt més del que cobra. Les seves responsabilitats són enormes.

(El Rei Tritó havia arribat a l’Atlàntic exiliat del Mediterrani, el seu mar natal, on hi havien instaurat una República. Quan va ser desterrat (o millor dit, desmarat), Tritó va partir des del seu palau reial, situat a les profunditats del Mediterrani, entre Mykonos i Rhodes, fins que va arribar a l’Atlàntic. Quan el dictador que governava la NSA, el Gran Calamar, va morir, Tritó va ser nomenat sobirà a petició del Primer Ministre.)

- Té raó- sentencia el Primer Ministre- El Rei Tritó cobrarà un 25% més del que cobra ara.
El lider del Partit Republicà de les Rajades (PRR) s’encén i llança una ofensiva contra el President:
- Això és inadmisible! Perquè aquell home amb barba que es passa el dia jaient ha de cobrar un sou que no li és merescut? Exigim un canvi en la Constitució!
- Callin, vostès! No és el seu torn! És més, ja l’han perdut, el seu torn. Ara els toca parlar al Partit Trans-oceanista dels Cavallets de Mar (PTOCM)
- Nosaltes creiem que s’han d’enfortir els lligams amb els nostres aliats, els Estats Humits del Pacífic (EHP) i la República Independent de l’Índic (RII) per tal de combatre la dictadura dels humans.
- Sí, organitzarem una reunió de l’O3, el grup dels tres oceans més rics, i…

Però de cop, un tarrabastall interromp el discurs del ministre d’Afers Exteriors i alguns dels mandataris dels partits opositors s’abraonen sobre seu.
- Visca la República! Mori Tritó!- criden els del PRR.
- Destruïm el Patriarcat!- diuen des de SSAA.
- Independència!- se sent des de les files del PIMNE.
- Anarquia!- criden des del PAPM
- Prou dofinisme! Acabem amb la dictadura dels dofins! Visca la Revolució!- engeguen els del PCR.
Mentrestant, el Primer Ministre surt il·lès del Parlament i es refugia en una fossa marítima, prop d’unes illes al mig de l’Atlàntic, on es troba amb els seus homònims: el Sultà dels EHP i el President de la RII.
Després de les fotos:
- Han de fer alguna cosa per ajudar-me. A la NSA han començat una revolució contra mi.
- Ajudi’ns en la guerra contra el Mar del Nord i li posarem el nostre exèrcit a les mans.- sugereix el Sultà dels EHP.
- Però això no ho puc fer. Sempre hem mantingut bones relacions amb el Mar del Nord.
- Doncs no hi ha tracte.
- I vostè què hi diu?- dirigint-se al President de la RII.
- Els dofins la sabeu molt llarga, eh? No els penso ajudar pas. No puc suportar la megalomania a què us té sotmesos el sistema capitalista. Fins que no decideixin abolir la monarquia i desposseïr-la de tots els seus béns no hi haurà cap tracte possible entre la RII i la NSA.
- El Rei Tritó és intocable a la nostra Nació. Tindrà sempre tots els privilegis que vulgui.
- Doncs, camarada: Bon vent i barca nova!

Així, el Primer Ministre de la NSA va quedar-se sol davant de la Revolució que havia començat al seu País. Es va exiliar a la Regió Freda de l’Antàrtic (RFA) i va deixar que la revolució fes el seu camí sense interposar-s’hi. Pels mitjans de comunicació es va assabentar que alguns dels seus ministres havien estat executats, alguns empresonats i d’altres havien aconseguit escapar-se i exiliar-se a d’altres regions submarines. Ara el seu gran amic, el Rei Tritó, li donava cops a l’esquena per tranquilitzar-lo mentre li repetia que pitjor hagués estat quedar-se a la NSA. Potser ara seria mort. “Ai!” es lamentava el Primer Ministre de la NSA “Hauria d’haver après més del Gran Calamar…”.