La segona vegada que vaig entrevistar
Mickey Mouse va ser una experiència bastant sorprenent. Només veure’l entrar a
la sala vaig notar alguna diferència física en ell respecte a la primera
vegada. Haviem quedat a les oficines de la revista on jo treballava. L’havien
fet pujar fins al pis 13, on hi havia una sala d’entrevistes. Però a
l’adonar-se que era el pis 13 va voler que canviéssim el lloc de l’entrevista.
Potser era supersticiós…un bon començament. No podiem anar a les sales
d’entrevistes de les altres plantes perquè estaven ocupades. Li vaig proposar
que anéssim al cafè de la cantonada, però em va dir que preferia un lloc més
íntim on poder parlar amb tranquil·litat i on no l’assetgessin contínuament els
papparazzi. Vaig proposar el despatx del director, al quinzè pis. Vam anar fins
allà i li vaig demanar que m’esperés a la porta mentre preguntava al director
si ho podiem fer allà. Això sí que era mala sort! Només obrir la porta, la
primera cara que vaig veure (i Mickey Mouse també) va ser la de Goofy, a qui el
director de la revista estava entrevistant en relació a un “love affair” que
aquest havia protagonitzat amb Minnie en un motel als afores de la ciutat. No
era un secret que els dos personatges tenien una relació més que tensa des de
feia temps; i aquesta relació era encara més tibant des que van trascendir a la
premsa les polèmiques fotografies de Goofy amb Minnie sortint junts de matinada
d’aquell motel.
El xoc era inevitable. El ratolí es va
abraonar sobre Goofy disparant insults i coces contra el gos. El director i jo
ens vam llançar sobre ells de seguida per tal d’evitar que la cosa anés a més.
Quan els vam haver separat em vaig endur Mickey Mouse i el director va poder
continuar l’entrevista. El rosegador anava remugant mentre marxavem, proferint
renecs contra Goofy. Vam sortir a l’escala d’emergència exterior i ens vam
fumar una cigarreta mentre ell es calmava. Durant aquell descans vaig estar
pensant en altres llocs on poder fer l’entrevista. L’únic emplaçament que se’m
va acudir va ser el lavabo de la planta 9. Així que el vaig poder convèncer de
fer l’entrevista al lavabo sense que semblés una proposició indecent vam anar
cap allà.
Vaig oferir-li seient (una tassa de
vàter) i li vaig preguntar si volia cafè o te o similar. Quan ho vam tenir tot
vam procedir a començar l’entrevista. El motiu d’aquesta no tenia res a veure
amb la pressumpta relació de Goofy i Minnie, tot i que alguna pregunta sobre el
tema li havia de fer, estava clar. Però el veritable motiu de la trobada era parlar
sobre el llançament del darrer disc del RAT PACK (Mickey Mouse, el ratolí Jerry
i Speedy Gonzales). Feia tot just una setmana que havia sortit a la venda al
públic i l’endemà el presentaven a l’Staples Center. La rebuda del disc havia
estat molt bona tant per part del públic com de la crítica. “Chezz Standards”
era el disc més madur de la seva carrera. El seu hit “Cheddartime” havia saltat
al primer lloc de les llistes en només tres dies, a més de permetre’ls
col·laborar amb estrelles del jazz de la talla del trompetista Cheese Baker. Però
encara hi havia aquella anomalia en el seu físic que no aconseguia esbrinar.
- Veig que aquest disc és més personal
que el vostre anterior àlbum “Rat’N’Roll”. Què us ha inspirat a l’hora de
composar?
- Bé, segurament tens raó. Aquest disc
és més personal que l’anterior. Sembla que amb aquestes cançons els tres hem
intentat reflectir-hi les sensacions més sinceres de cadascú. Speddy Gonzales
va perdre el seu pare durant els mesos de composició. En Jerry acaba de ser
pare. I jo m’he separat de la Minnie durant el procés. Tot això són
experiències molt íntimes i fortes que, alhora que ens unien com a grup, també
ha fet que traguéssim el millor de tots. Hi hem posat el coll, en aquest àlbum.
Es va aixecar de la tassa del vàter i
va començar a caminar pel lavabo. En aquell moment ho vaig veure. No hi vaig
haver de donar més voltes. Ja sabia què era. Sense poder evitar-ho els meus
ulls van dirigir-se cap al seu membre viril. Vaig intentar dissimular, però no
podia deixar de mirar l’immens bony que es dibuixava sota els seus shorts
vermells. Aquell ratolí tenia un paquet enorme!! Com no me n’havia adonat
abans? A la primera entrevista que li havia fet ja el tenia aquest paquet? No
ho recordava; i creieu-me que me’n recordaria en cas d’haver-ho vist.
- He sentit dir que una bona terapia per
cohesionar el grup també va ser fer llargues sessions de penis…tennis, tennis! (vaig rectificar, mentre ell feia cara de no
saber si ho havia entès bé).
- Si, el tennis és un esport individual
i t’ajuda a treure el millor de tu mateix (repetia
tòpics a la segona resposta, ja…), però jugar a dobles també fa que algú
altre vegi els teus errors i que tots siguem més sincers entre nosaltres.
No podia deixar de fer llambregades
avall, però havia de fer-ho molt ràpid per no abusar de la seva confiança.
- Però vosaltres sou tres al grup.
Faltava algun MEMBRE, no, per fer uns dobles?
- Sí. El nostre mànager, en Fievel, juga
sempre amb nosaltres. Com deia abans som un grup molt unit.
- Bé, vau poder triar vosaltres totes
les cançons que anirien al disc, o la discogràfica va imposar les que volien
ells i no us va donar més erec…elecció? (crec
que no se’n va adonar)
- No, la veritat és que van donar-nos
total llibertat a l’hora d’escollir els temes del disc, igual que en l’elecció
dels musics que voliem que toquessin a l’álbum. Estem molt contents amb Ratown.
- Perquè van triar Ratown i no una altra
discogràfica? Amb la vostra fama podieu haver ejacu…especulat! amb les que us
oferissin més diners… (jo ja no podia
aguantar aquella pressió i crec que els seus pantalons tampoc. Quina situació
tant incòmoda!)
- Sí, ja se sap que a vegades algunes
multinacionals en els seus contractes hi posen més pa que formatge (vaig riure.
Havia de reconèixer que aquí havia estat “murri”). Haviem d’escollir una
companyia que ens representés als tres. Jo sóc de Disney, l’Speedy de Warner Bros
i en Jerry de Hanna-Barbera, que havia estat absorbida per Warner. Jo primer
vaig proposar que ho fessim amb Disneyland Records, però la Warner s’hi van negar.
No van donar permís a en Jerry i l’Speedy per fer-ho amb Disney. I a mi tampoc
em donaven permís per anar amb Warner. Llavors vam decidir que tocant
funky/soul i jazz, què millor que anar amb la companyia que tenia els millors
musics de soul de la història?
Per déu, havia de dir-li alguna cosa
sobre allò que li penjava entre cames. No podia marxar d’allà sense saber com
s’ho havia fet. Però potser era una pregunta massa agosarada. Unes quantes
preguntes després vaig donar l’entrevista per tancada; no sense abans haver
rebut negatives per part seva a resprondre preguntes sobre l’afer de Minnie amb
Goofy. Mentre baixavem per l’ascensor vaig estar pensant en com podia dir-li.
Havia de saber com havia aconseguit aquella enVERGA-DURA de penis. Per sort, a
l’ascensor hi havia miralls i era més fàcil mirar les seves parts baixes sense
que se n’adonés. Mentre ens despediem a l’entrada de l’edifici jo sabia que era
o ara o mai. No volia que semblés violent i potser per això vaig ser massa
ambigu. Tant que no em va entendre. “Per cert, com carai t’ho has fet?” vaig
dir, fent una mirada ràpida avall per donar-li pistes sobre el que li
preguntava. “Ostres, sort que m’ho has dit, sinó no m’hauria adonat que portava
les sabates descordades. Gràcies!”. Es va cordar les sabates, va entrar al taxi
i va marxar.
