REVOLUCIÓ SUBMARINA

Al parlament de la Nació Submarina de l’Atlàntic (NSA), s’hi debaten els pressupostos generals per al pròxim exercici:

- Té la paraula el partit feminista Sirenes Actives (SSAA)- comença el President del Parlament.

- Nosaltres creiem que s’hauria d’invertir més en l’educació dels nostres fills. Al cap i a la fí ells són el futur de la nació.

- Invertirem en educació el mateix que vam invertir-hi l’anterior campanya.- respon el Primer Ministre i líder de la federació demòcrata-cristiana dels Dofins Democràtics Unificats (DDU).

El partit d’ultradreta Sardinada Nacional (SN) Llança una dura crítica contra el Govern:

- Haurien d’invertir en policia. La seguretat nacional està obsoleta i desbordada, després de l’allau d’immigrants que estan entrant al nostre país des del Mediterrani creuant l’estret de Gibraltar.

- La cartera d’Interior està fent tots els possibles per frenar l’arribada massiva de gambes del Mediterrani al nostre territori; i els puc assegurar que no escatimem ni esforços, ni policia, que no en falten pas.

Agafa la paraula el Partit Conservador dels Taurons Populars (PCTP):

- L’exèrcit necessita més adeptes. No podem fer front al deute que tenim amb els Estats Humits del Pacífic. Els vam prometre que els ajudariem en la guerra contra el Mar del Nord. Necessitem més armament.

Aviat reben resposta del Partit Socialista dels Bacallans (PSB):

- A vostès el que els passa és que després de la dictadura només busquen pares. La transició els va deixar orfes.

- Silenci, siusplau. Silenci!- salta el President del Parlament- No parlin fins que no sigui el seu torn. Té la paraula el Partit Ecologista de les Balenes-Algues Verdes (PEB-AV).

- Creiem que s’ha d’invertir molt més en el medi ambient. Estem vivint entre les llaunes i botes que llançen els humans. Per no parlar de les bosses d’escombraries…

La ministra de Medi Ambient:

- Ja tenim el nou projecte de finançament per a la nostra cartera. Estiguin tranquil·les que estem avançant en aquest camp.

El Partit Independentista dels Mol·luscs del Nord-Est (PIMNE) prèn la paraula:

- El nostre territori dóna més diners a l’Estat que els altres. I, en canvi, rep molt menys. Volem un finançament autònom.

- Això és impossible. Trenca tots els esquemes de l’economia del país.- diu el ministre d’Hisenda.

- Té la paraula el Partit Comunista dels Raps.

- Nosaltres volem una sanitat pública i de qualitat. Més inversions en hospitals i en personal especialitzat. Més ajudes en forma de beques per a l’investigació mèdica.

La ministra de Sanitat contesta:

- S’està invertint en aquest camp. El que no es pot pretendre és una sanitat pública. El nostre país no ho pot assumir.

- Però sí que pot assumir els seus sous i els xalets il·legals que es fan vostès, no?

- Siusplau, se’ls ha acabat el torn. Silenci!- el President del Parlament fa una crida a l’ordre- És el torn del Partit Anarquista del Plàncton Marí (PAPM).

- Nosaltres creiem que després de la devastadora dictadura exercida pels calamars gegants s’hauria de considerar poder fer una Llei de la Memòria Històrica Col·lectiva. S’ha de preservar la memòria dels nostres avantpassats combatents contra la dictadura. És el mínim que podem fer, no?

- Sí home, i què més volen, que aixequem monuments als seus caiguts?- salta el portaveu de SN.

- Té la paraula el Partit Monàrquic de les Meduses (PMM).

- El Rei Tritó hauria de tenir més pes a l’Estat. Com a cap de l’exèrcit ha de cobrar molt més del que cobra. Les seves responsabilitats són enormes.

(El Rei Tritó havia arribat a l’Atlàntic exiliat del Mediterrani, el seu mar natal, on hi havien instaurat una República. Quan va ser desterrat (o millor dit, desmarat), Tritó va partir des del seu palau reial, situat a les profunditats del Mediterrani, entre Mykonos i Rhodes, fins que va arribar a l’Atlàntic. Quan el dictador que governava la NSA, el Gran Calamar, va morir, Tritó va ser nomenat sobirà a petició del Primer Ministre.)

- Té raó- sentencia el Primer Ministre- El Rei Tritó cobrarà un 25% més del que cobra ara.

El lider del Partit Republicà de les Rajades (PRR) s’encén i llança una ofensiva contra el President:

- Això és inadmisible! Perquè aquell home amb barba que es passa el dia jaient ha de cobrar un sou que no li és merescut? Exigim un canvi en la Constitució!

- Callin, vostès! No és el seu torn! És més, ja l’han perdut, el seu torn. Ara els toca parlar al Partit Trans-oceanista dels Cavallets de Mar (PTOCM)

- Nosaltes creiem que s’han d’enfortir els lligams amb els nostres aliats, els Estats Humits del Pacífic (EHP) i la República Independent de l’Índic (RII) per tal de combatre la dictadura dels humans.

- Sí, organitzarem una reunió de l’O3, el grup dels tres oceans més rics, i…

Però de cop, un tarrabastall interromp el discurs del ministre d’Afers Exteriors i alguns dels mandataris dels partits opositors s’abraonen sobre seu.

- Visca la República! Mori Tritó!- criden els del PRR.

- Destruïm el Patriarcat!- diuen des de SSAA.

- Independència!- se sent des de les files del PIMNE.

- Anarquia!- criden des del PAPM

- Prou dofinisme! Acabem amb la dictadura dels dofins! Visca la Revolució!- engeguen els del PCR.

Mentrestant, el Primer Ministre surt il·lès del Parlament i es refugia en una fossa marítima, prop d’unes illes al mig de l’Atlàntic, on es troba amb els seus homònims: el Sultà dels EHP i el President de la RII.

Després de les fotos:

- Han de fer alguna cosa per ajudar-me. A la NSA han començat una revolució contra mi.

- Ajudi’ns en la guerra contra el Mar del Nord i li posarem el nostre exèrcit a les mans.- sugereix el Sultà dels EHP.

- Però això no ho puc fer. Sempre hem mantingut bones relacions amb el Mar del Nord.

- Doncs no hi ha tracte.

- I vostè què hi diu?- dirigint-se al President de la RII.

- Els dofins la sabeu molt llarga, eh? No els penso ajudar pas. No puc suportar la megalomania a què us té sotmesos el sistema capitalista. Fins que no decideixin abolir la monarquia i desposseïr-la de tots els seus béns no hi haurà cap tracte possible entre la RII i la NSA.

- El Rei Tritó és intocable a la nostra Nació. Tindrà sempre tots els privilegis que vulgui.

- Doncs, camarada: Bon vent i barca nova!

Així, el Primer Ministre de la NSA va quedar-se sol davant de la Revolució que havia començat al seu País. Es va exiliar a la Regió Freda de l’Antàrtic (RFA) i va deixar que la revolució fes el seu camí sense interposar-s’hi. Pels mitjans de comunicació es va assabentar que alguns dels seus ministres havien estat executats, alguns empresonats i d’altres havien aconseguit escapar-se i exiliar-se a d’altres regions submarines. Ara el seu gran amic, el Rei Tritó, li donava cops a l’esquena per tranquilitzar-lo mentre li repetia que pitjor hagués estat quedar-se a la NSA. Potser ara seria mort. “Ai!” es lamentava el Primer Ministre de la NSA “Hauria d’haver après més del Gran Calamar…”.

AEM...L'EMMENTAL

El prestigiós director de cinema Jimmy Bottomface està rodant un anunci de televisió per una coneguda marca francesa de formatges, amb Sherlock Holmes i l’inseparable Watson com a protagonistes.

Holmes i Watson són a la secció de formatges d’un supermercat qualsevol. Watson s’acosta a Holmes i, mentre li mostra les dues marques de formatge que porta a la mà, li pregunta:

-Senyor Holmes, quin dels dos agafo?

-Aaa...l’Emmental, estimat Watson.

-Talleu!! No, no i no!! Jo no t’he demanat una A neutra. T’he demanat una E neutra.- Crida Bottomface.

-Però...què...? Si sonen igual, vostè no pot saber si he pronunciat una A o una E neutra. Jo estava pensant en una E i així ho he pronunciat.

-Mentida, has posat massa èmfasi en l’obertura de la boca i t’ha sortit una A. Tornem-hi. Clequeta! I recorda, has de pronunciar una E!

-Escena 1! Presa 2!

Watson s’acosta a Sherlock Holmes amb els dos tipus de formatge:

-Quin dels dos prefereix, senyor?

-Talleu!! Maleït Watson! Sou una colla d’ineptes!- remuga Bottomface- No has de dir “Quin dels dos prefereix?”. Has de dir “Senyor Holmes, quin dels dos agafo?”.

-Vostè perdoni, però és que hi volia posar un toc personal i, sincerament, no trobo que quedi tant malament un “quin dels dos prefereix?”. És més, diría que fins i tot té el mateix sentit que “quin dels dos agafo?”- replica Watson.

-Ara li surt la vena d’actor... Que potser et pago perquè posis “tocs personals” a l’anunci?

-No, senyor, però sempre m’he considerat un bon orador i...

-Watson, calli i deixi’l fer.- salta Holmes.

-Us vaig contractar per fer aquest anunci, més que res per l’originalitat de la vostra roba. Ah, i perquè li devia un favor al vostre representant. No perquè fossiu bons actors. De fet, no sou més que dos personatges de novel·la; a vosaltres us posen les paraules a la boca.

-Sí, això feia Sir Arthur...- suspira Holmes.

-Bé, doncs, si ho tenim tot ben entès, tornem a la feina que es fa tard i no vull gravar de nit. Clequeta!

-Escena 1! Presa 3!

Watson s’acosta a Sherlock Holmes i li diu, tot apropant-li les dues marques de formatges:

-Senyor Holmes, quin dels dos agafo?

-Mmm... l’Emmental, estimat Watson.

-Prou!! Talleu!! Inútils, més que inútils!! Els agafo per les seves frases més típiques i me les diuen malament... Ja m’han près prou el pèl aquests dos pallassos. Que algú aparti de la meva vista aquest parell d’aficionats. Fora! Fora d’aquí! No us vull tornar a veure mai més!!- el senyor Bottomface els fa fora tot empaitant-los pels passadissos de l’estudi.

-Watson, en moments com aquest desitjaria que Moriarty tornés.- comenta Holmes mentre continua corrent.

Holmes i Watson pugen al primer taxi que troben:

-Al 221b de Baker Street, siusplau.

-Ara què farem senyor?

-Truqui a Scotland Yard i digui’ls que tornem.

Watson agafa el telèfon mòbil i marca el número de la centraleta:

-Sí, sóc en Watson, em podeu posar amb el senyor Duckwalk?- s’espera un moment- Senyor Duckwalk? Sí, hola, sóc el Dr. Watson, que si volen tornem a estar al seu servei...Ah, però...Com?...Sí, bé...D’acord, moltes gràcies. – es dirigeix a Sherlock Holmes- Males notícies, Holmes. Les nostres places estan ocupades...per un sol home. Es veu que és més barat, és més espectacular i ven més que nosaltres. Ja se sap que en l’era del marketing...

-I de qui es tracta, si es pot saber? El coneixem?

-Es tracta d’un exagent de l’Mi6, el servei secret de Sa Majestat la Reina d’Anglaterra. Un tal Bond...James Bond.

-Ah! Ja el conec. El gran seductor. La nineta dels ulls d’en Duckwalk. No crec que ningú hagi comès més assessinats en nom de la reina que ell. Una partida d’escacs, Watson?

-Perquè no?

Una estona més tard, Watson es gira cap a Holmes:

-Sap què penso, Sherlock?

-Què, Watson?

-Eeei! Crec que no l’hi he receptat aquesta dosi de cocaïna...!

-No s’hi capfiqui, Watson, al cap i a la fi una dosi més al dia no em farà mal. Continuï, què em volia dir?

-Ah, sí, ja me n’oblidava. Ha sentit parlar d’una sèrie nova que es diu CSI? El que penso és que hauríem de trobar un cas nou per investigar i vendre els drets a la productora d’aquesta sèrie.

-Però vostè ha vist tot l’arsenal que tenen aquesta gent a l’hora d’investigar? D’on traurem nosaltres totes aquestes eines tant sofisticades?

-No es preocupi per això. Ho farem a l’antiga. Segur que no s’hi podran resistir.

-No, si volen fer una sèrie de riure, però no una sèrie de detectius seriosa.

-No estem fets pels temps que corren...vol menjar alguna cosa?

-Sí. Menjaré una mica de pa amb formatge.

-Quin formatge li ve de gust?

-Eee...l’Emmental, estimat Watson.

PLASTIC SUNDAYS SESSIONS

Aquell no es presentava com un diumenge normal. Ja sabeu: anar al mercat, menjar arròs per dinar, anar a fer un cafè i després al cinema. No. Aquell no semblava que hagués d’anar així. Es presentava molt més avorrit del que aparentment pot semblar un diumenge sense futur i sense vida. Aquell semblava el que havia de ser un diumenge de plàstic; d’aquells que fan pudor en desfer-se quan els cremes ajegut al sofà.

El cel era negre, a punt de fotre un xàfec d’aquells com fa temps que no cauen. Això pot semblar tret d’una novel·la negra, o fins i tot pot recordar una pel·lícula de vampirs. I malgrat tot, us puc assegurar que un diumenge de plàstic (pels que no n’hagueu tingut mai cap) deixa enrere totes aquestes premisses. Els diumenges de plàstic no són com els diumenges de goma, que els pots estirar fins ben entrada la nit; o com els diumenges de fang, que els pots deformar a la teva manera. No. Els diumenges de plàstic són molt més llòbregs que tot això. I el pitjor de tot és que quan et toquen no els pots aviar.

Jo intentava no fer-me partícep de les incorreccions neuronals que desprenia aquella caixa tonta. La gent que parla sense cap criteri ni ordre em fa posar de mala lluna. A més, aquells cridaven. A dos quarts i dos minuts de dotze del migdia, enmig del que semblava la repetició d’un dels pitjors programes de la història de la televisió, vaig tenir una revelació: La vaig veure per primer cop. Va ser un instant fugaç. Com un raig de llum que passava per davant dels meus ulls i s’esfumava darrere el moble de la tele. No us podria assegurar què és el que realment van percebre els meus ulls, però allò era el més semblant a una nimfa que mai hagi pogut veure. Per un moment em vaig imaginar la Julia Roberts fent de Campaneta a Hook. Però, a casa meva? A les dotze i vuit minuts la vaig tornar a veure. Anava molt ràpid. Aquest cop va sortir del seu cau, darrere el moble de la televisió, per anar fins a la cuina, uns tres metres més enllà. Vaig córrer darrere seu, però quan vaig arribar a la cuina havia desaparegut una altra vegada. Vaig tornar a jeure al sofà. Començava a pensar que la magnitud d’aquell diumenge de plàstic m’estava fent tornar beneit. Al final vaig buscar alguna altra cosa per fer. Però no vaig trobar res. La Julia Roberts havia desaparegut davant dels meus ulls i no vaig saber seduir-la. Tot plegat semblava bastant absurd.

Quan vaig obrir els ulls de la clapada que havia fet només recordava la seva cara i la seva brillantor. No podia pensar en res més. Em va captivar fins a la fi d’aquell diumenge de plàstic i molt més enllà. Ara, tots els diumenges de plàstic porten el seu nom.

Total, que un diumenge de plàstic d’aquests em vaig posar l’àlbum blanc de The Beatles amb el repeat a la cançó Julia i em vaig inspirar per escriure tota aquesta parrafada sense sentit. De fet, no sé perquè t’explico tot això. És igual. Deixa-ho córrer. No em facis cas. Tot plegat no és més que una altra cançó d’amor en un altre diumenge de plàstic.

“Half of what I say is meaningless

But I say it just to reach you, Julia…”