Aquell no es
presentava com un diumenge normal. Ja sabeu: anar al mercat, menjar arròs per
dinar, anar a fer un cafè i després al cinema. No. Aquell no semblava que
hagués d’anar així. Es presentava molt més avorrit del que aparentment pot
semblar un diumenge sense futur i sense vida. Aquell semblava el que havia de
ser un diumenge de plàstic; d’aquells que fan pudor en desfer-se quan els
cremes ajegut al sofà.
El cel era negre, a
punt de fotre un xàfec d’aquells com fa temps que no cauen. Això pot semblar
tret d’una novel·la negra, o fins i tot pot recordar una pel·lícula de
vampirs. I malgrat tot, us puc assegurar que un diumenge de plàstic (pels que
no n’hagueu tingut mai cap) deixa enrere totes aquestes premisses. Els diumenges
de plàstic no són com els diumenges de goma, que els pots estirar fins ben
entrada la nit; o com els diumenges de fang, que els pots deformar a la teva
manera. No. Els diumenges de plàstic són molt més llòbregs que tot això. I el
pitjor de tot és que quan et toquen no els pots aviar.
Jo intentava no
fer-me partícep de les incorreccions neuronals que desprenia aquella caixa
tonta. La gent que parla sense cap criteri ni ordre em fa posar de mala lluna.
A més, aquells cridaven. A dos quarts i dos minuts de dotze del migdia, enmig
del que semblava la repetició d’un dels pitjors programes de la història de la
televisió, vaig tenir una revelació: La vaig veure per primer cop. Va ser un
instant fugaç. Com un raig de llum que passava per davant dels meus ulls i s’esfumava
darrere el moble de la tele. No us podria assegurar què és el que realment van
percebre els meus ulls, però allò era el més semblant a una nimfa que mai hagi
pogut veure. Per un moment em vaig imaginar la Julia Roberts fent de Campaneta
a Hook. Però, a casa meva? A les
dotze i vuit minuts la vaig tornar a veure. Anava molt ràpid. Aquest cop va
sortir del seu cau, darrere el moble de la televisió, per anar fins a la cuina,
uns tres metres més enllà. Vaig córrer darrere seu, però quan vaig arribar a la
cuina havia desaparegut una altra vegada. Vaig tornar a jeure al sofà.
Començava a pensar que la magnitud d’aquell diumenge de plàstic m’estava fent
tornar beneit. Al final vaig buscar alguna altra cosa per fer. Però no vaig
trobar res. La Julia Roberts havia desaparegut davant dels meus ulls i no vaig
saber seduir-la. Tot plegat semblava bastant absurd.
Quan vaig obrir els
ulls de la clapada que havia fet només recordava la seva cara i la seva
brillantor. No podia pensar en res més. Em va captivar fins a la fi d’aquell
diumenge de plàstic i molt més enllà. Ara, tots els diumenges de plàstic porten
el seu nom.
Total, que un
diumenge de plàstic d’aquests em vaig posar l’àlbum blanc de The Beatles amb el
repeat a la cançó Julia i em vaig
inspirar per escriure tota aquesta parrafada sense sentit. De fet, no sé perquè
t’explico tot això. És igual. Deixa-ho córrer. No em facis cas. Tot plegat no
és més que una altra cançó d’amor en un altre diumenge de plàstic.
“Half of what I say is meaningless
But I say it just to reach you, Julia…”
