PRAGMATISME

A vegades intento imaginar com seria el món si tot fos més fàcil. No sé, per exemple, figureu-vos que existissin unes esportives que corressin soles. Que tu no haguessis de moure els peus. Llavors sí que donaria gust anar a passejar el gos o anar a córrer pel parc. És clar que llavors no tindria gaire sentit si no exercitessis els músculs. O perquè no? Imagineu-vos que els nens no parlessin fins als vint anys. Segur que els pares dormirien més tranquils durant molt més temps. A més, l’economia familiar en sortiria beneficiada, ja que no demanarien diners tot el dia quan tinguessin quinze anys. I si poguéssim volar, o teletransportar-nos? Arribaríem amb molta més facilitat i molt més ràpid a tot arreu i no contaminaríem tant, de ben segur. El que també estaria bastant bé seria poder triar els teus somnis cada nit: “Aquesta nit m’agradaria somiar que em segresta la Cameron Díaz durant un dia i fa el que vol amb mi i m’obliga a sopar a El Bulli”. I si els peatges de les autopistes fossin com els McAutos? Per exemple, si tu vols anar des de St. Celoni fins a Barcelona, a l’entrar a l’autopista agafaries el ticket amb el número de torn. Al peatge de La Roca hi hauria números a cada caseta que serien els torns pels que passa cada una. Quan fos el teu torn, t’acostaries a la caseta:

-              Burguer-Peatge La Roca, digui…

-              Voldria un menú Teletac.

-              Patates Martorell o del Papiol?

-              Martorell. I per beure una Abertis-Cola, siusplau. I posim un Mollet-Sundae de xocolata per postres.

-              D’acord, seran 8’70.

-              És molt car, no?

-              Són 5’50 del menú més 3’20 del peatge. Al peatge de Mollet pot recollir el que ha demanat. Ah! i prepari 1’50€ més que ha de tornar a pagar.

Una altra cosa que seria gratificant seria poder trobar una llàntia meravellosa i que en fregar-la en sortís un geni: “Et concediré quatre desitjos, però no puc fer que s’enamorin de tu ni puc ressuscitar els morts.” “Quatre desitjos? El conveni laboral dels genis de llàntia no us obliga a concedir-ne un màxim de tres?” “Sí, però podem fer promocions de tant en tant, és una oferta temporal.” Els meus desitjos:

1· Desitjo que una nit d’aquestes Audrey Hepburn em canti Moonriver a cau d’orella abans d’anar a dormir.

2· M’encantaria poder volar amb la meva pròpia inèrcia.

- Però noi, no pots demanar coses més normals, com fortuna, fama i salut? O la immortalitat?

- Ai, no... La immortalitat ha de ser molt avorrida; i més cap al final.

3· Vull ser omnipresent.

4· Desitjo que em concedeixis quatre desitjos més. O millor encara, que siguin infinitat de desitjos.

O potser aquest seria el primer desig, així, quan s’acabessin els desitjos infinits, encara me’n quedarien tres...

A mi, però, personalment, el que em faria molta gràcia seria que hi haguessin agències (o botigues, que són més barates) on poguessis comprar un bon dia, tal com predicava aquella cançó de l’Adrià Puntí. Imagineu-vos anar a la botiga i dir:

- Bon dia, vinc a comprar un bon dia.

- Sí, què hi voldria?

- Quina és l’oferta del dia?

- Miri, avui la boira està bastant bé de preu. Surt a dos euros i mig la mitja hora.

- Mmm... No, avui no em ve de gust, la boira. Posim tres hores de sol al matí, una hora de pluja al migdia...

-Perdoni, però com molt bé deu saber, perquè hi hagi pluja, abans hi ha d’haver, com a mínim, mitja hora de núvols. Si vol li podem fer un pack i li sortirà millor de preu.

- És veritat, perdó. Doncs tregui’m mitja hora de sol del matí i m’hi posa núvols; això sí, que l’ambient sigui càlid i agradable, amb un % d’humitat baix, siusplau.

- Sí, molt bé, què més?

- L’hora de pluja hauria de ser per allà la una del migdia. Després, que torni el sol i m’hi pot posar mitja hora d’arc de Sant Martí, també, que aprofitaré per fer algunes fotografies.

- El sol vol que surti progressivament o de cop?

- No, de cop. Cap a les tres. I que duri fins allà les vuit, siusplau. Sí, així estarà bé, unes cinc horetes de sol. Després em podria posar una posta de sol amb un cel rogent que duri una hora més...

- Un moment siusplau.

La dependenta es gira un moment per comprovar alguna cosa mentre el client li mira el cul i ella es gira i ho veu.

- Ostres! Sí que em sap greu, però és que se’ns han acabat els cels rogents. Calculem que no en tindrem fins la setmana vinent- contesta amb un fil de recel en l’entonació.

- Llàstima! Doncs posi'm un cel destapat. Després que es vagi fent fosc a poc a poc i a la nit que no hi hagi núvols. Un cel destapat amb moltes estrelles. Ah, i una pluja d’estels, siusplau. Per allà les onze.

- La lluna com la voldrà? Tenim unes llunes plenes que estan ben fresques; ens acaben d’arribar.

- Perfecte! Pòsime’n set hores.

- Molt bé, alguna cosa més?

- No, ja estarà bé. Quant serà?

- Seran 137,56€. Pagarà amb targeta o en efectiu?

-Amb targeta.

Mentre esperen la màquina de les targetes, el client conversa amb una altra persona que està fent cua darrere seu i és clar, com que no es coneixen parlen del temps, evidentment:

- Fa un bon dia avui, eh?

- I tant! I compto que durarà.

- Ui, no ho sé pas. He vist uns núvols per allà baix…

- Doncs no deuen pas ser els meus; jo els he demanat per d'aquí a dues hores.

Acaba la màquina de les targetes:

- Molt bé. Signi aquí siusplau. El vol per emportar o se’l prendrà aquí?

- Me’l prendré aquí. Avui no vaig de viatge enlloc.

- D’acord, doncs. No oblidi que si té algun problema o no li ha anat bé té quinze dies per venir a reclamar. Només ha d’entregar el ticket de compra.

- Perfecte, moltes gracies, adéu.

- Passi-ho bé i que tingui un bon dia.

Una setmana més tard, a la botiga:

- Hola, bon dia, què hi voldrà?

- Sí, miri, eh... Vaig venir la setmana passada a comprar un bon dia. Se’n recorda de mi?

- Ah, sí, vostè és el de la pluja d’estels, no?

- Sí, això mateix, exacte, el de la pluja d’estels. És que, sap...

- Avui sí que tenim cels rogents, i si vol també està d’oferta la lluna plena. Els arcs de Sant Martí...

- Prou! No vinc a buscar ofertes. Miri, encara l’estic esperant, la pluja d’estels. A més, em va posar una tempesta en comptes d’una mica de pluja. El % baix d’humitat va resultar ser del 90% i per postres no va aparèixer l’arc de Sant Martí per enlloc. Espero que tinguin llibre de reclamacions...

El client s’en va empipat, mentre la dependenta s’inclina endavant amb la barbeta sobre la mà mentre sospira i es diu per sí mateixa:

- Aaaaaiiii!! Mai plou a gust de tothom...

LA GUERRA DEL COTÓ

(Llegeixi’s ràpid)

(Vull dir…que si jo personalment ara t’estigués explicant aquesta història te l’estaria narrant bastant ràpida. D’això jo en dic literatura efímera, tant per la forma com pel contingut. Veureu, aquest conte és entretingut, delirant i fins i tot podría arribar a semblar-vos divertit, però no us enganyaré, no és que tingui massa sentit. Per això insisteixo en què s’ha de llegir una mica lleuger, ja que és una història ràpida i fàcilment assimilable. Com si us l’estigués explicant un locutor de radio d’algun programa d’humor o, encara millor, un locutor de futbol.)

Hi havia una vegada, en una època no gaire llunyana i en un lloc bastant proper, un rei que es deia Inditex III “el desfibril·lador”. Inditex era fill de Massimo Dutti, que no va regnar perquè al seu país hi havien instaurat una república. Inditex III va recuperar el tron quan va guanyar la guerra de la lycra. La seva casa tenia un lema: “El rei sempre seu al seu tron”. I segurament no li faltava raó; pesava 130 Kg. Tenia una filla, la princesa Zara. També tenia dos fills bessons (és estrany; us heu fixat que en la història de les dinasties monàrquiques no n’hi ha gairebé mai, de bessons?). Els dos fills menors del rei es deien Pull i Bear. A Inditex li donaven suport les cases dels marquesos d’Oysho, per la línia més íntima i la dels barons Von Bershka, cosins del rei. També tenia el suport del papa Stradivarius XXXVI, a qui havia jurat fidelitat. Inditex III tenia un imperi molt gran, però les seves terres tocaven les de l’emperador Celio XIV “el poderós” i sempre tenien disputes. En aquells anys hi havia disputes per una terra de ningú que tots dos volien. Aquella terra era molt productiva perquè estava coberta de camps de cotó per tot arreu. Tots dos regnes volien tant sí com no el control d’aquella zona. I així van començar la que amb el temps s’ha anomenat la “Guerra del Cotó”.

Si hem enumerat els membres de la família d’Inditex, ara toca fer-ho amb els de la família de Celio el poderós. Celio era fill de NafNaf VIII “el desmembrador”, que havia mort en la batalla de Denim. La seva casa també tenia un lema: “S’acosta…massa”. Per aquelles casualitats de la vida tenia els mateixos fills que Inditex III. Una filla, la princesa Pimkie i dos fills bessons, a qui va anomenar Jack i Jones. Celio tenia el suport dels comtes d’H i M per part de pare i dels ducs de Primark per part de mare. També rebia el suport de l’arquebisbe d’Springfield, a qui havia promès ser el cap de l’església dels 21 botons si l’ajudava amb la Guerra del Cotó.

La guerra feia alguns anys que durava i s’havia quedat encallada en un punt de brutalitat demencial. Cada dia els dos bàndols perdien molts efectius en batalles sanguinaries que no resolien res. Però hi havia algú que se’n beneficiava. Hi havia un home que estava entre els dos costats de la lluita, però que només tenia un objectiu: guanyar la guerra i quedar-se amb totes les terres. Ell era un burgès que venia armes als dos bàndols i a més feia d’agent doble. Enganyava els homes dels dos reis i teixia estratègies complicadíssimes per aconseguir que les pèrdues dels dos monarques fóssin descomunals i així anar guanyant terreny ell. Es deia Lord Mango. Era el primer ministre de la Republica Independent del Cotó. Per sobre seu només hi havia un home, en aquella terra tant disputada per Celio i Inditex. Emidio Tucci, el president de la república, que s’havia guanyat la confiança del poble amb els anys, però políticament estava mort, ja que diferents afers extraoficials havien desgastat la seva imatge, a part d’una pèssima gestió econòmica que la gent rebutjava. En aquells temps, Lord Mango tenia una clara imatge de vencedor a les properes eleccions.

Lord Mango va aconseguir tant en tant poc temps, que la guerra aviat es va desencallar. Lord Mango va sortir victoriós d’aquella gesta. Va fer assassinar Emidio Tucci pels seus seqüaços i així va esdevenir el màxim mandatari d’aquell territori tant productiu. Inditex va morir d’un atac de cor després d’ingerir grans quantitats de menjar en un banquet organitzat per celebrar que havia guanyat una batalla. Celio el poderós va morir a la guillotina quan Lord Mango el va fer decapitar, juntament amb els ducs de Primark i els comtes d’H i M. Els prínceps Jack i Jones i Pull i Bear van morir uns a les mans dels altres en una batalla quan es van clavar les espases al mateix temps, Jack amb Pull i Jones amb Bear. Les princeses Pimkie i Zara es van casar després de renunciar a la seva part del regne, tot i que uns anys més tard es van afiliar a una secta autodestructiva i es van fer l’harakiri juntes. La casa d’Oysho va desaparèixer, arruïnada, sense el suport del rei Inditex. Els Von Bershka van morir en un assalt a casa seva perpetrat pels sicaris de Lord Mango. L’arquebisbe d’Springfield va ser trobat penjat a la seva cambra una nit amb una nota que deia “sense el membre de Celio el Poderós la vida no té sentit”. El papa Stradivarius XXXVI va morir enverinat pels seus cardenals en una lluita indomable pel poder de l’església. L’únic que va quedar viu va ser el pare d’Inditex, Massimo Dutti, que amb els ulls brillants aixecava els braços i la vista cap al cel mentre saltava i clamava “Visca!! Aquesta és la meva!! Per fi seré rei!!”. Però no va poder regnar perquè Lord Mango va tornar a instaurar una república.