Pels volts del Montseny hi havia un grup de vaques, fa uns anys, que van decidir no donar més llet. Creien que la competència era massa gran i no podien fer front a la llet que venia de les vaques del Pirineu, ja que la qualitat era molt bona i en produïen en molta més quantitat. Així, doncs, fent cas a les lleis del mercat per les quals t'has de reinventar constantment i has d'escoltar el que et demanen els possibles consumidors, com que en aquella època hi havia una tendència, petita encara però creixent, que afirmava que el consum de llet de vaca no era gaire bo per a l'organisme d'un humà adult, van fer una assemblea i van decidir per unanimitat que a partir d'aquell moment traurien suc de préssec.
Immediatament van crear una cooperativa des de la qual portarien a terme la seva activitat comercial, però aviat van descobrir que la seva gesta no era ni de bon tros tan fàcil com l'imaginaven. Ja ho intentaven, ja, però no aconseguien treure suc de préssec ni de conya. Alguna va arribar a treure unes gotes de llet de civada i alguna altra encara va aconseguir algunes gotes de llet d'ametlla. La que va anar més enllà diuen que va treure 10 cl de llet de soja. Però ni rastre de suc de préssec.
Un dia es van reunir amb els pagesos del voltant i van demanar-los si podien plantar presseguers al voltant dels prats on pasturaven, ja que creien que si menjaven molts préssecs potser aconseguirien treure suc d'aquesta fruita, però no comptaven amb dos factors importants; primer de tot, que la temporada dels préssecs és a l'estiu i que al Montseny a l'hivern no n'hi ha perquè hi fa fred, per tant s'haurien de plantejar la migració cap al sud en èpoques de fred, com fan els ocells, o intentar tirar per la llet de soja a l'hivern; i en segon lloc, no havien previst que algunes d'elles eren al·lèrgiques als préssecs i van acabar morint asfixiades quan van provar-los i se'ls va inflar la gola fins que no van poder respirar més.
Així, les que quedaven van posar-se a menjar préssecs i anaven intentant treure'n el seu suc, però de nou, res: llet de civada, llet d'ametlla o llet de soja; aquesta vegada dues van aconseguir treure llet d'ovella i una va treure uns centilitres d'orxata. Però elles continuaven fermes amb la seva gesta. Veient el que havien aconseguit fins aquell moment no podien deixar-ho córrer. Les vaques del Pririneu es riurien d'elles a la pròxima convenció anual de vaques catalanes, si no ho aconseguien. Fins al cap de dos anys no va haver-hi cap progrés significatiu. Aquell estiu va fer molt bon temps i hi va haver una collita de préssecs molt abundant. Les vaques van atiborrar-se d'aquella fruita i va ser a finals d'agost quan una d'elles va aconseguir treure unes gotes de suc préssec. A partir d'aquest cas, que semblava un cas aïllat, van començar a sortir més casos iguals i semblava com si la primera hagués destapat allò que les oprimia. Era una qüestió d'auto-suggestió, es deien. A partir d'aquell moment totes van aconseguir entrar en sintonia amb l'univers i els seus desitjos es van fer realitat. El regne animal estava perplèx, ja que havien fet un descobriment que podia canviar-los la vida a tots.
Les vaques del Montseny eren l'enveja de totes les altres, ja que la seva cooperativa havia aconseguit en cinc anys uns beneficis inigualables, que ni les vaques frisones del Tirol. Algunes van anar de gira per Europa ensenyant els seus progressos a les altres races del vell continent. També organitzaven retirs espirituals per trobar-se a elles mateixes i poder aconseguir allò que desitjaven.
Però això de treure suc també va comportar alguns problemes. En una assemblea de la cooperativa, un sector no va estar d'acord amb els preus que s'acordaven, ja que creien que havien de ser més alts perquè els havia costat molt arribar fins aquell punt de produïr suc de préssec, però les altres argumentaven que el preu del producte havia d'anar en consonància amb la producció de préssecs, ja que creien que el seu do es devia a la quantitat de préssecs que ingerien. Això no només va provocar una escissió en el sí de la cooperativa, sinó que va fer aflorar dues corrents de pensament boví totalment oposades: el Vacapresseguisme, que creia que l'adaptació al medi era crucial pel fet de treure suc de préssec; defensaven la idea que si no haguéssin menjat la quantitat de préssecs que van menjar no haguéssin aconseguit mai la seva gesta. Pel contrari, va esclatar una altra corrent filosòfica creacionista, que afirmava que ja tenien aquest do per dret diví i que només era qüestió de voluntat i d'auto-suggestió.
Però tornant a l'assemblea, aquelles vaques que van decidir marxar i crear el seu propi clúster boví, en la seva acta fundacional van decidir que a partir d'aquell moment deixarien de produïr suc de préssec i començarien a produïr mel. I així ho van fer. Els va portar un temps, però com que ja tenien l'experiència anterior van reprogramar els seus cervells per tal que no els costés tant. Així que van començar la seva activitat empresarial traient mel. Però de nou, no comptaven amb un altre factor. Quan van decidir treure suc de préssec, aquests no es podien queixar perquè eren una fruita, però les abelles no són una fruita i van demandar-les per intrusisme laboral. El jutge va dictar sentència i aquesta va ser favorable a les vaques, que havien al·legat que la mel de vaca no tenia res a veure amb la mel d'abella i que les seves activitats eren totalment cohabitables. Però en un any les vendes de mel d'abella van reduïr-se en més d'un 50% respecte l'any anterior i va provocar un desastre econòmic de proporcions inimaginables en el sector apicultor. El Crack del 29 va ser una broma, comparat amb allò.
Un bon dia, doncs, les abelles es van reunir i van decidir que no produirien més mel, sinó que a partir d'aquell moment es dedicarien a fer teranyines i fabricarien seda. Així ho van fer i veient l'èxit que les vaques havien tingut en les seves gestes aviat van començar a sortir-los fils de seda dels seus fiblons.
Però, evidentment, les aranyes també tenien alguna cosa a dir-hi...
